Dilluns, 31 de maig

Jocs de peus

La calor ens ha visitat i l'hem rebuda com cal. Descalces. En posar els peus al terra, la fredor de les rajoles els ha despertat la planta adormida amb un dolç formigueig. Hem jugat a arronsar-los i estirar-los perquè els durés més. Asseguts al terra i, amb les cames doblegades, hem donat permís a les mans perquè juguessin a fet i a amagar amb ells.




lasius i neglectus
31.5.04

 
Dimarts, 23 de març

Timofònica ens estafa


Navegar per internet no sempre és fàcil. Has de sortejar tempestes, patir naufragis i, de vegades, sortejar l'atac dels taurons. A més, necessites un full de ruta en regla i t'obliquen a portar la bandera de la companyia que controla la navegació. Tot va bé fins que un dia et comencen a denegar l'entrada als ports. Contactes ràpidament amb la companyia, i esperes pacientment que trobin la solució. Però passa una setmana i notes que alguna cosa fa pudor. Llavors mires al teu voltant i descobreixes altres navegants en la mateixa situació. I t'adones que la companyia, per estalviar-se diners, us ha encolomat a tots la mateixa matrícula i que us deixarà podrir sense donar-vos cap mena d'explicació.

I et dius que ja n'hi ha prou. Ja és hora d'hissar la bandera pirata! Baixes corrent al camarot, obres el bagul i et poses el vestit de hacker per fer front a aquests estafadors.

Ha arribat l'hora de lluitar contra el tauró de la telefònica, contra d'una adsl sobrecarregada que fa figa abans d'arribar a port.
lasius i neglectus
23.3.04

 
Dilluns, 16 de febrer

Tenim postal! Tenim postal!

Ens ha arribat la primera postal de la carmí i porta regalet inclòs. Ens envia molt records i un article d'en Manuel Vicent. Hem copiat el que ens escriu perquè ella ho sap dir millor que nosaltres.

Lasius, us envio un article d'en Manuel Vicent perquè m'ha commogut i és com aire fresc que et fa recordar realment què vols, com et sents i que et retorna la mirada amb la qual vols mirar-te i mirar els altres.

Em recorda que quan un s'ha transformat ja no pot ser el d'abans. I que veu les coses com les veu ell al seu article, on converteix la terra en un cel, perquè creu que la màgia és possible i que les coses s'han de poder aconseguir algun dia.

Petons del més enllà,

lasius carmí

Más allá

MANUEL VICENT. Publicat a El País, 15/02/04.

Según la filosofía de Platón, las verdades absolutas existen por sí mismas en las esferas celestes. En ese cielo vuelan también las almas antes de descender sobre los cuerpos. Durante ese vuelo, que es el sueño eterno, las almas quedan imantadas por esas ideas metafísicas y nuestro pensamiento sólo es la forma de volver a soñarlas. No me gusta el cielo de Platón porque allí no está mi caja de gusanos de seda que criaba de niño ni la bicicleta Orbea que me llevaba a la playa. Todos tenemos derecho a construirnos la propia eternidad, no con verdades absolutas, sino con las sensaciones placenteras que la experiencia nos haya regalado a lo largo de la vida. Si creara el cielo a mi antojo, allí tendría que haber un garito lleno de humo donde Miles Davis tocara blues y yo pudiera fumar de nuevo Lucky Strike sin que me perjudicara, puesto que sería ya inmortal. No muy lejos estaría Albert Camus sentado a una mesa del café Flore, de París, con gabardina blanca, escribiendo un artículo para Combat, el periódico de la Resistencia. Esas mujeres desnudas de Matisse que danzan en círculo agarradas de las manos liberarían la misma sensación de felicidad bailando en una pradera y yo las conocería por sus nombres. Sería imprescindible que más allá de las nubes hubiera una estación de tren, aunque sólo fuera para que esta vez Ingrid Bergman acudiera a la cita con Bogart en su huida hacia Casablanca, mientras en los andenes otros amantes se besaban con lágrimas entre humo de carbonilla. En el cielo de Platón no existe ninguna taberna del puerto donde sirvan la cerveza muy helada. Habría que inventarla. En ella algunos marineros con muñones de tiburón me contarían historias de navegaciones señalando sobre una carta náutica la travesía hacia una isla con acantilados de mármol. Si pudiera, también me llevaría al cielo la niebla de un cuadro de Turner para los momentos de melancolía y el sonido de las chicharras a la hora de esas siestas de amor en verano que te dejan al despertar un hilillo de baba en la mejilla feliz. Tampoco sería nada la eternidad sin mi libreta de apuntes de tapas azules. En el garito de jazz , mientras la trompeta de Miles Davis hablara, bajo una densa luz color fresa, repasaría alguna nota que en ella escribí un día: cualquiera que sea mi destino siempre habrá para nosotros un punto en las estrellas. Sentada junto a la barra del garito entonces descubriría que una mujer sonríe con una copa en la mano y, como Ingrid Bergman, después de mil años, también ha acudido a la cita.



lasius i neglectus
16.2.04

 
Dijous, 30 d'octubre


De cavallers i vampirs


Els vampirs s'alimenten de sang ben vermella. Això els permet ser immortals i voltar pel món fent de les seves. Alguns escriptors s'han deixat seduir per aquestes vides de llegenda i no han dubtat a parar el coll per obtenir-ne els seus poders. Joan Perucho també ho va fer a la seva novel.la "històries naturals" creant el personatge d'un un cavaller il.lustrat, Joan de Montpalau, que surt a la recerca d'Onofre de Dip, cavaller del rei en Jaume convertit en vampir. Un vampir ben especial, tot s'ha de dir, capaç d'adoptar totes les formes que existents a la natura: des d'un elefant a una formiga. Realitat i ficció es donen la mà en un intent d'assolir la immortalitat.

Arriba un moment, però, que els vampirs estan tan cansats, que acaben demanant ajuda al seu perseguidor. Volen reposar per sempre i en secret. Joan Perucho també ha decidit fer-ho avui en secret. Les formigues, a qui ens agraden les històries de vampirs i els escriptors que els donen vida, volem recordar-lo posant al cau aquesta Carta d'Onofre Dip a Antoni de Montpalau:


La carta

"senyor Antoni de Montpalau.

"Distingit senyor de la meva més gran consideració:
"Espero de la vostra perspicaç sensibilitat que endevinareu de seguida qui us adreça aquesta lletra. Malauradament, no us equivoqueu. Sóc Onofre de Dip, l’infortunat, el “desclassé”; més comunament conegut amb el nom terrible que em resisteixo a escriure. Ai las!

"Sé que ha arribat la meva hora. En certa manera, encara podria dilatar-ne el final: tinc mitjans suficients per a fer-ho. Sé que em creureu, perquè sou un cavaller. No puc alleiberar-me de la meva sort, però en virtut dels màgics poders que m’assisteixen podria, si volgués, perllongar aquests llòbrec joc del gat i la rata. Però no vull.

"Escric aquesta lletra amb l’única intenció que, en aquesta hora suprema, hom no vegi en mi exclusivament l’ésser abominable i diabòlic que la imaginació popular ha fet de mi. Marxo com el cavall davant del carro, lligat al carro, però enyorant una llibertat secularment perduda, gairebé sense consciència d’aquesta llibertat. Marxo, doncs, pel món plorant a llàgrima viva.

"Vós coneixeu la meva història. És però la història oficial, la que diuen els documents, certament verídica, però no completa. És una història externa que oblida la part d’home que encara resta en mi. Perquè sota la diabòlica contextura fantasmal que les circunstàncies m’obligaren a prendre, i en un racó amagat de la meva ànima, encara hi sóc jo, Onofre de Dip, el d’abans, el de sempre, el qui estima el seu poble i la seva gent, el qui respira l’aire meravellós i únic d’aquest país, el que s’ennuega sentint una cançó d’infantesa.

"Què voleu! Les coses no són mai tan senzilles com hom imagina. Al principi, quan l’astuta i bellíssima duquessa Meczyr em convertí, aprofitant la meva inqualificable i vergonyosa luxúria, en un ésser maleït, vaig sentir, passada la primera i tremenda impressió, un sentiment, si no de joia, almenys de tolerable comformitat. Me n’acuso públicament. El fet de poder volar, de tenir la facultat de transformar-me en qualsevol de les bèsties d’un repertori establert, però gairebé il.limitat, la inintercanviable sensació de conjurar els elements atmosfèrics, els mil i un esgarrifosos beneficis del nou estat, desllumenaren la inexperiència de la meva joventut. Cap dels mortals no sap el que significa el deliciós transport que esdevé a la sang, quan us transformeu, per exemple, en elefant, o – en sentit contrari- en formiga.

"Vaig pasar set-cents anys ostentant la condició de consort il.legítim d’un cadàver. Alegrement – com he dit- potser, al començ, oblidant que jo mateix era cadàver. Alternava la meva permanència als càrpats amb petites i fugisseres escapades a la terra natal, a Pratdip, el lloc on vaig néixer i tinc – o tenia- el meu patrimoni. Crec que vaig deixar memòria dels meus sojorns intermitents. La gent és molt poruga.

"A mesura, però, que passaven els anys quelcom s’anava acomplint en el lloc més recòndit del meu ésser. Ja no era la fuga exaltada de la novetat ni la posssessió concupiscent d’un cos eternament jove com era el de la duquesa: era l’enyorança de la meva anterior vida humana i un cansament total d’aquesta esgarrifosa existència. Vaig estar a dues passes de caure en la més negra follia.

"Llavors s’esdevingué el calvari que encara no ha cessat. Sota una aparença juvenil, sóc en realitat un vell de set-cents anys, desenganyat de tot, avorrit de tot, que únicament aspira a la pau. M’horrotiza la seva indefugible vocació per la sang, i tinc present, en cada cas, els ulls indiscriptibles de les meves víctimes. Patètica situació la meva! Car, malgrat tot, no puc evitar-ho i m’haig de veure, en maledicció satànica, la fresca sang escolada.

"La duquessa morí. De mort autènctica, s’entén. Fou horrorosament escapçada i mutilada en un folklòric – diguem-ne- acte de fe. La profecia començava a complir-se, car estava saquejat, incendiat i conjurat el castell de Meczyr, no em restava altre recurs que Pratdip. Vaig tornar, doncs – aquesta vegada, definitivament- al país natal, però sabent ara el que m’esperava. Per aquesta raó – per una mena d’instint de conservació- vaig procurar retardar, en allò que fos possible, l’anihilament de la meva singular naturalesa malèfica, tot i el fàstic que aquesta em causava. Així s’expliquen les constants aparicions que heu tingut de bèsties diabòliques, els atemptats de què heu estat objecte com també d’altres variats refinaments. S’explica també, d’aquesta manera, l’adopció, per part meva, d’una nova personalitat, destinada a despistar-vos. Em refereixo, naturalment, a la meva conversió en el guerriller reialista el Mussol, mascarada tràgica i terrible. Posat a disfressar-me, vaig escollir allò que tenia un caire heroic pronunciat i que estava en concordança amb els meus sentiments autoritaris i monàrquics. Tot era inútil, és clar. El que està escrit està escrit. Ara, però que ha arribat l’hora definitiva, només desitjo una cosa, descansar. Em pertoca, em sembla, després de set-cents anys de viure sense viure, és a dir: sense dormir de manera normal, sense refredar-me, sense poder menjar una delicada bocada, sense poder acariciar un infant. Almenys vull aconseguir la pau eterna, i que déu em perdoni.

"Per tal de fer-ho factible, i evitar-vos la continuació d’una innecessrària recerca, us notifico solemnement que, demà, durant tot el temps que va de la naixença a la posta del sol, seré en posició latent No-Mort a la cripta desafectada de Mataplana, amb un dels antics propietaris del castell del qual m’unia un estret companyonatge. No defalliu. Sigueu conseqüent amb tota aquesta vertiginosa activitat científica vostra. Doneu-me la pau que tant necessito. És inútil intentar defigir el que ha de venir. El que està escrit està escrit.

"Només us imploro una cosa: estalvieu-me l’espantosa carnisseria prescrita per la llegenda. Sóc feble davant segons quines coses. Addueixo, en justificació pròpia, la meva edat senil. En substitució de la carnisseria en projecte, i amb els mateixos efectes eliminatoris, existeix, no tan divulgada potser, una altra fórmula més civilitzada: la de l’exorcisme. Aquesta, acompanyada de la cantarella

Hi dorm amb la lluna i el sol,
El vampir és al llençol
Un cadafal és són bressol.

Destruirà la meva abominable existència. Gràcies.

"I ara sols em resta, abans d’acomiadar-me, dir-vos que, contra tota previsió, m’heu estat altament simpàtic. Us comprenc i us justifico a bastament. El vostre gran amor a la ciència us honora i m’admira. Que sigueu, tal com mereixeu, molt feliç.

"El vostre atent servidor,

Onofre de Dip

Joan Perucho, "Històries naturals". Ed 62 (pgs 184-187)


lasius i neglectus
30.10.03

 
Diumenge, 16 de març

Entrevista de Lluís Amiguet a Consuelo Barea, metge psicoterapeuta precursora del somni lúcid. A part d'ensenyar-nos la manera de posar una mica de llum en la foscor dels nostres somnis per positivar-ne el negatiu, ens dóna les claus per poder-lo sotmetre als nostres desitjos.


Tengo 54 años y cada vez disfruto más de lo menos, porque el gran placer está en la minucia. Nací en Barcelona y he estudiado zen en Japón. Cursé Matemáticas y Medicina: soy cuadriculada y seria. Los sueños son el camino directo a la libertad. Trabajo con mujeres maltratadas porque la violencia nos esclaviza a todos. No a la guerra

LLUÍS AMIGUET (La contra/ La vanguardia/14-3-03)

-Doctora, hoy he dormido fatal...

–Tiene sus ventajas. Los monjes tibetanos se privan de dormir para entrar en sueño lúcido. Cuando sienta un poco de ñoña, vaya a una conferencia aburrida; y cuando note aflojarse el cuello...

–Sí ¡qué agradable!

–Mucho. En ese duermevela de semivigilia puede empezar a practicar el control de sus propios sueños: el sueño lúcido.

– Sueño y lúcido... ¿no es un oxímoron, una contradicción en los términos?

–La ignorancia hace que sueño y lucidez no sean compatibles, pero existe un delgadísimo hilo que une la conciencia con el estado onírico y hoy dominamos las técnicas para cruzarlo: luego podrá soñar lo que quiera.

–¿Para qué?

–Dormir no es necesario, soñar sí. Soñar despierto mejoraría su existencia. Hoy sabemos que el sueño no es gratuito: es una sofisticada herramienta de aprendizaje.

–¿Los soñadores son grandes realistas?

–Pues claro. En sueños aprendemos a enfrentarnos a la realidad y a adaptarnos. Pasamos cuatro meses de cada año durmiendo y de esos cuatro, uno soñando ¿Usted cree que la evolución regalaría todo ese esfuerzo?

–Yo no recuerdo nunca lo que sueño.

–Porque no practica, pero podría usted aprender a recordar. Esos sueños serían su mejor instrumento de goce y crecimiento personal. Los apuntaría y vería que los sueños se le repiten y que vienen en bloques...

–Como si fueran cursos a distancia.

–Es que lo son. Por eso el feto en el claustro materno invierte todo su tiempo soñando conductas programadas genéticamente en paquetes de sueños que se descomprimen en el cerebro como un archivo zip. Por ejemplo, el recién nacido poco después de nacer ya sonríe: ¿quién le ha enseñado a sonreír si no es capaz de ver?

–Mucho adultos olvidan la sonrisa natal...

–Porque con los años soñamos menos y es una de las razones por las que aprendemos menos cada vez. Los niños tienen sueños lúcidos con facilidad; eligen lo que quieren soñar y aprenden soñando. Si usted recuperara esa habilidad de soñar despierto, solucionaría muchos de sus problemas. Yo lo utilizo como terapia para mis pacientes y con éxito.

–¿Cómo lo hace?

–Para curar estrés postraumático, por ejemplo. Una paciente agredida salvajemente por su marido soñaba cada noche que él la perseguía. Aprendió la técnica del sueño lúcido y un día ella se obligó a darse la vuelta en el sueño , mirar a los ojos al marido agresor y ordenarle que la dejara en paz.

–¿Funcionó?

–Sí. Lo que aprendes en un sueño, para empezar, sirve dentro del propio sueño. La pesadilla desapareció. Pero, además, el sueño y la mente diurna no son compartimentos estancos sino vasos comunicantes. Si aprendes algo soñando influye en tu conducta diaria. Mi paciente mejoró su autoestima en la vida cotidiana tras haberse enfrentado a su agresor en sueños.

–Apuntar los sueños ¿no es tedioso?

–Al principio cuesta, pero luego se habituará. Los sueños generan nuestros actos, que, no nos engañemos, son producto de nuestros sentimientos y emociones revestidos de la razón y no al revés. Un deportista mejora su rendimiento soñando con la prueba y adaptándose así al momento de tensión como hay esquiadores que mejoran su rendimiento soñando con esa curva difícil...

–Es más descansado que entrenar...

–Además, el sueño es nuestra identidad. Apúnteme 30 sueños de un desconocido y sabré quién es él mejor que él mismo.

–No lo dudo.

–Y, en fin, con las técnicas del sueño lúcido le podría enseñar a gozar sobre la almohada los placeres más intensos que ha vivido.

–Oiga, eso suena bien...

–Los orgasmos soñados son mucho más intensos que los reales en todas las descargas bioquímicas que experimentamos.

–Eso me temía yo hace tiempo.

–Además, cuando surge el impulso sexual onírico, lo realizas con facilidad y aprendes a llegar al orgasmo sin problemas. Hay que ser un animal soñador inocente y espontáneo...

–¿Y la autoridad?

–Está allí: en lo mejor aparecen los padres, los jefes, los curas, los profesores... Pero si dominas el sueño lúcido puedes eludir esa autocensura y disfrutar simplemente siendo exhibicionista. Y ese ejercicio mejora, además, el disfrute de tu sexualidad en vigilia.

–Así que para despertar hay que soñar.

–Una paciente mía se enfrentó a toda su familia, que cuando iniciaba un acto sexual onírico la perseguía de habitación en habitación hasta que aprendió a ignorarlos en el sueño. Desde entonces su sexualidad se despertó también en la realidad.

–Cuénteme su propia experiencia.

–Adoro la música y logré soñar que empezaba a cantar en la iglesia del Pi y, de repente, no era yo sola sino una coral excelsa de seres que se unían a mi canto. Cuando recuerdo esta vivencia aún disfruto de aquella sensación de libertad y belleza irrepetibles. Otros sueños me han permitido enfrentarme a mi familia y a situaciones duras de mi vida.

–¿Y mirar al futuro soñando?

–Muchos tenemos premoniciones en sueños. Laberge las estudió científicamente y el porcentaje de premoniciones oníricas que se cumplen es ciertamente...

–¿Inquietante?

–Elevado. La vida es sueño, pero los sueños son nuestros amigos y maestros que buscan nuestra felicidad. Y nos visitan cada noche: déjelos ayudarle.


lasius i neglectus
16.3.03

 
Els qui no sabien encara d'on som i què fem aquí ara ja tenen la resposta. Juan José Millás ens desvetlla el misteri. Som una mena d'extraterrestres que fa milions d'anys, després de voltar molt per l'espai, van triar la terra perquè era el planeta que més els va agradar. Clar que això els va obligar a posar-se una mena de vestit espacial: el cos.
Llegiu la història.

Marcians

Els raelians són una pesta com totes les sectes, però en una cosa tenen raó: som extraterrestres. Per això ens quedem astorats davant de les postes de sol, les cascades del Niàgara, la selva ver verge i el Cercle Polar, per esmentar només quatre o cinc bajanades. Provi de netejar-se en el bany d’un altre i veurà com li estranya tot; és natural.

Ahir va parir la gossa d’un amic meu a la casa del qual en trobava casualment de visita i vam assistir bocabadats a l’espectacle. L’animal va expulsar vuit o nou criatures sense pèl, a les quals va llepar amb una cura que gairebé ens va fer negar els ulls. Si això fos normal, em vaig dir, no ens estremiria la seva contemplació. I el que passa amb els mamífers no és res comparat amb el que passa amb les aus, que es reprodueixen de la manera més alambinada i retòrica que puguem imaginar. No sé pas si l’ou va contra natura, però no hi ha dubte que va contra el sentit comú i contra les lleis de la versemblança.

Hem vingut de fora, doncs. Tot el que es mou és marcià, inclosos els peixos i els insectes i els lamelibranquis. Els éssers vius procedim sens dubte d’un indret on no ens calia el cos per viure ni per anar a l’oficina ( en el cas que al nostre lloc d’origen hi hagués oficines). Però es degué produir alguna catàstrofe que ens va fer emigrar. El més probable és que vaguéssim durant milions d’anys de galaxia en galaxia buscant un lloc on estrablir-nos fins que vam topar amb la Terra. La Terra està bé per les cascades del Niágara i per la selva verge, això ja ho hem apuntat; a més tenia moltes hores de llum, i tardor i primavera i estiu... L’únic problema és que a la Terra no es podia viure sense cos, perquè aquí tot és molt corporatiu.

Llavors ens vam posar a la feina: a construir un cos, i ens en van sortir uns quants, perquè els vam provar amb vértebres i sense, amb quatre potes o amb dues, amb bec o boca, amb cap com nosaltres o acèfals com el musclu. Van assajar totes les possibilitats, no cal dir-ho, i vam crear múltiples prototips. Per això ens va sortir un món que sembla un zoològic. Pero si es fixa atentament, veurà que el cos és una mena de vestit espacial. Som extraterrestres, i en això tenen raó els raelians. ( traduït de l'article publicat al País/ 24-1-03)

Una altra versió de la història la trobareu en aquest altre: formiguer

lasius i neglectus
25.1.03

 
Contrapès

Quan era nena, la consciència era una càrrega portada pels grans: pares, germans i familiars. Ni la notava. Escoltava històries d'atacs de gelosia que una marca en el nas de la seva seva germana sempre s'encarregaria de recordar-li; de senyors de la seva alçada, que el seu dit apuntava com una diana quan se'ls creuava pel carrer. Però alguna cosa li deia que allò no anava amb ella. Fins i tot es permetia somriure quan algun dels seus protagonistes les explicava de tant en tant.

L'arribada de l'ús de raó va trasformar aquest panorama. Si mai feia alguna cosa incorrecta, la por a defraudar o que la renyessin li deia que era millor mantenir-la en secret. De seguida en va notar el pes. I així es va anar fent gran. Fins que un dia va sentir la necessitat de tornar a tenir un públic amb qui compartir la consciència. I així ho va fer.

Ara, quan alguna cosa li pesa massa, truca la porta d'una consciència amiga i intervanvien les càrregues. Després, ja més lleugera, torna a somriure.



lasius i neglectus
26.11.02

 
¿Per què sempre plou quan no hi ha escola?

Estimat Consultin,

Acudeixo als seus serveis per veure si em pot contestar la següent pregunta "¿Per què sempre plou quan no hi ha escola?".
Ja sé que pensarà que no té gaire sentit, que la pluja és lliure de de caure quan vulgui, que no podem limitar la llibertat d'expressió de cap fenomen metereològic.... però, ves, que estic fart que plogui quan tindria ganes d'escampar la boira i perdre'm per aquests mons de Déu. No sé, estic començant a notar que aquest fet es va convertint en un fet habitual darrerament, i ja començo a sospitar que possiblement hi ha gat amagat.

esperant impacient la seva resposta

un que vol dominar el temps

Respota del consultin

Apreciat dominador,

He llegit atentament la seva consulta, me l'he mirada del dret i del revés ( pensant que no hi hagués cap missatge xifrat i que les seves paraules amaguessin alguna altra cosa) i al final he arribat a la conclusió que me la fa de bona fe.

Es evident que vostè ja contesta part de la pregunta. La pluja és lliure de regar-nos quan li plagui. Imagini que la volguéssim limitar a un dia de la setmana, per exemple el dimarts. No dic que no fos pràctic. Si més no tothom sabria que aquell dia tocarien paraigües, xubasqueros, es quedaria a casa o sortiria a buscar caragols. Ens estalviaria el patiment de veure els embassaments mig buits i la por de les torrentades imprevistes.

Com això de moment no passa, i que el que desitja és disfrutar d'uns caps de setmana assoleiats, l'única resposta que li puc donar és que potser la raó d'aquesta preferència que té la pluja en visitar-nos quan no hi ha escola és que la pobre també vol companyia. Suposo que s'ha adonat que no és gaire ben rebuda els dies feiners. Que, quan deixa caure les seves gotes a ciutat, tothom la mira de mala manera. Sort que sap que els pagesos l'estimen, que , si no, ni li veuríem les gotes. Ella també té el seu cor, sap? Per tant, si veu que el cel s'enfosqueix quan no hi ha escola és senyal que la pluja ve a fer-li companyia, a portar-li aquella mena de mandra especial que tots sentim els dies ennuvolats. Sí, ella sap que és en aquests moments quan tots aprofitem per visitar-nos a nosaltres mateixos, com aquell que decideix de tant en tant anar a veure aquell amic que li sap tots els secrets.

Estimat amic, sempre plou quan no hi ha escola, com vostè ha constatat darrerament, perquè la pluja no vol estar sola, vol que la rebem tal com es mereix. Faci el favor d'acollir-la com cal i deixi que les seves gotes el facin retrobar-se amb si mateix.

esperant que la meva resposta hagi escampat les seves boires

servei de mail consultin

lasius i neglectus
30.10.02

 
Dijous, 10 d'octubre

Mail apressat des d'un Cibercafè

Dimecres. Sis de la tarda. Faig cap al Ciber de Ronda Universitat. Una de les noves Babels urbanes. Entro i compro un ticket, que en realitat és un abonament que em permetrà 3 hores de connexió. No les gastaré totes avui, però val la pena. Els descomptes s'han d'aprofitar. L'únic que trobo estrany és que indiquin el preu de la mitja hora en una mena de tele que tenen penjada del sostre. ¿No costa sempre el mateix la mitja hora de connexió? Es veu que no, als matins no es cotitza tant com a la tarda-vespre.

Penso en la llei de l'oferta i la demanda. A més internautes fent cua, més cara és l'hora de connexió. Com no hi havia caigut abans? No em cal anar gaire lluny per trobar els mateixos balls de xifres. La borsa n'és l'exemple més clàssic de fluctuacions a l'engròs. El model que tots coneixem i acceptem com a regulador de l'economia de mercat. Ens creiem el que passa portes endins com creiem que tots venim d'un pare i una mare, com si es tractés d'un dogma de fe que es manifesta en un ritual semblant al de la litúrgia en llatí. Ens agradava la seva melodia, però no enteníem res.

Per sort, al llarg de la nostra infantesa hem pogut assistir a classes pràctiques de fluctuacions de la llei de l'oferta i la demanda al detall. Les nostres passejades per les fires dels cavallitos i cadiretes ens n'han fet uns entesos. Viatges intergalàctics en cavalls, carrosses, cotxets a les hores de màxima afluència de marrecs i famílies. Cadiretes que voltaven el temps just de marejar-te i llençar-te de nou al terra. Bruixes que s'escapolien en el Túnel i que no deixaven anar l'escombra perquè els pobres passatgers del trenet no tinguessin temps d'estudiar els seus amatalls. Autos de xoc que no et permetien aprendre a conduir i que es passaven l'estona girant sobre si mateixos o aturats enmig de la pista perquè els altres no arrencaven o anaven contradirecció.

Altres vegades, quan la fira era més buida, aquest panorama canviava. De cop, tot semblava que estava de rebaixes. Ens arribaven veus i músiques que ens incitaven a disfrutar de viatges més llargs. En aquells moments érem genets sobre un cavall, porquet o ànec; xofers al volant d' un cotxe; aviadors intrèpids; les víctimes d'uns caníbal dins d'una olla que no parava de rodar; pilots temeraris en una pista amb dret a la topades i infraccions incruentes; aventurers atemorits que penetràvem en el túnel de la bruixa per prendre-li l'escombra amb l'esperança d'obtenir un viatge de franc...

Les nostres incursions pels cibers tenen una mica a veure amb aquella atmosfera perduda. Paguem el que ens demanen, seiem a les atraccions, conduïm les nostres naus i comencem l'aventura. Ja hi estem avesats. La nostra protesta seria inútil. El desig guanya a la gasiveria. Seiem al costat dels altres viatgers. Mirem les cares dels que tenim més a la vora. Escoltem les diferents parles. Xafardegem dissimuladament en les seves pantalles, però no ens immutem pel que veiem. Les emocions són diferents: ja no es tracta de rodar i rodar. Ara ni ens movem del seient. El moviment el reservem per als dits. Ells segueixen les ordres de les nostres ments i inicien un nou tipus de viatges. Cartes, converses, consultes, jocs han substituït a les sensacions de frisança, mareig, por que ens entrenàvem virtualment per a la vida.

El somriure, l'emoció, l'arqueig de sorpresa de les celles, els ulls ben oberts per recollir totes les novetats queden intactes. La música, els crits, rialles, les olors.... són ara silencis compartits que, de tant en tant, són trencats per algunes paraules en llengües diverses. L'aventura ens retroba més escèptics i distants, però ens mou a continuar el joc.



lasius i neglectus
10.10.02

 
Dimecres, 9 d'octubre

La Lasius Carmí és la més roja del cau. Reina del seu propi formiguer, ens visitarà quan vulgui i els cromets li permetin. Ens deixarà posts vermells i links que ens aconvidaran a la seva pàgina i a tot el que troba per internet.




lasius i neglectus
9.10.02